Puges a Consolació.
Arribes al Santuari.
I contemples l'escenari
en tot el seu esplendor.
El sol darrere que cau,
la lluna en vers que s'enlaira...
Al punt respires la flaire
que et fa part d'aquella pau.
El concert del grup Cocanha
és a punt de començar
i la música occitana
aviat s'escamparà.
Just n'has llegit quatre notes
del concert que sentireu:
saps que el grup són tres al·lotes
que ajunten la seva veu.
Que reviuen melodies
d'un temps passat fet present,
un cant amb polifonies
atractiu i diferent.
Has pogut llegir també
que el concert es pot ballar,
que abans han fet un taller
pels qui ho volien provar.
Però sabent tot això
encara no t'imagines
que la veu d'aquestes nines
t'arribarà al fons del cor.
Lila Fraysse, Maud Herrera,
Caroline Dufau. Ja hi són.
Comença el concert. Espera!
Tot canvia en un segon.
Una veu dolça i segura
romp el cel i obri camí;
dues veus més tenen cura
d'afegir-s'hi i confluir.
El trio de veus s'uneix
i la música et transporta,
com si obrissis una porta
cap a un món que t'absorbeix.
Reminiscències passades,
melodies ancestrals,
i cançons vivificades
que pareixen actuals.
Perquè Cocanha ha trescat
per dins l'antic repertori,
però sap que en veritat
no hi ha res definitori.
Sap que una cançó té vida,
i que es pot modificar,
que li dónes embranzida
si l'acostes al demà.
I per això han canviat
qualque ritme i qualque lletra,
perquè la volen transmetre
d'acord amb l'actualitat.
La dona dins la cançó
agafa protagonisme
i deixa enrere el masclisme
que abundava a l'antigor.
I si una llengua al carrer
passa per un moment crític,
tot pren un caire polític
i la música, també.
Existeix un axioma
dins el món de la cançó:
la defensa de l'idioma
n'és la primera funció.
I Cocanha dignifica,
primer de tot, l'occità,
una llengua que fou rica
i que ara ha de batallar.
Quan la música és tan bella
i transmet tants de valors,
s'obri com una poncella
al cor dels espectadors.
Cocanha, enhorabona!
Ens veurem en tornar-hi!
Escampau la veu de dona
perquè el món us vol sentir!