"Deix enrere la ciutat. Fuig d’un aeroport que, de nou, bat rècords, més embogit que mai, vessant gent que ve i va desconcertada, cercant felicitat amb maletes immenses i cremes solars. Escap de l’asfalt, de cotxes en cua perenne, d’un terra que bull i un aire que no reconforta. Deix tot això i torn al camí que em du arran de mar, al meu refugi. Vaig allà on només la llum ensenyorida dels avions quan passen, fent competència als estels que no s’acaben, deixa clar que el teu paradís tampoc no escapa de la voracitat d’aquest estiu roent. 

Parteixo de tot això perquè aquí, en aquest redol de pau d’un altre temps, m’esperen tonades i romanços, copeos i goigs, nadales i històries de molineres, mariners, princeses i sogres que reben el càstic que es mereixen. I és que la Fundació Mallorca Literària m’ha convidat a girar l’ullada cap enrere. A escoltar històries d’altres temps (o potser no tant), arqueologia musicada que Tornaveus, que n’Ester, n’Heura, n’Iris, na Joana i en Jaume, han tornat a la vida. Les han trobat a documents antics i oblidats. Les han recollit, potser, a aquells que anaven a ser els seus darrers cantadors. Les han recuperades de la memòria de tots nosaltres perquè només així es pot entendre que tot i ésser tant llunyanes, ens siguin tan propers. Perquè, potser no he vist mai gallines amb sabates ni sé calcular la bellesa amb unces, ni tampoc cant goigs a cap verge… No faig res de tot això, però aquest vespre, amb el seu guiatge, tot això m’ha resultat estranyament familiar. Fins i tot les princeses tancades per reis pederastes i les molineres i rentadores hermoses acusades per una falsa moral, em resulten lamentablement contemporànies.

Potser no hem canviat tant. Potser Tornaveus, amb harmonia, mans a l’orella i esquena girada, ens han acostat l’essència de la humanitat, allò que es reafima d’una forma continuada, que l’amor, la por, el sexe, la violència son eterns.

Quan acab el viatge al Centre Cultural de la Colònia de Sant Pere torn cap a casa amb el cap ple de personatges i vides antigues que són noves. Pas per davant de la mar calmada, ara que sé que endins en dins, la mar brama, que endins, endins, la mar creix. Veig l’aigua tranquil·la i la lluna que m’esguarda, aquesta nit que fa 50 anys que l’home la trepitjà sense pietat, trencant un poc la seva màgia. Potser si haguéssin sabut, com diu la tonada que encara em ressona, que aquesta bellesa nomia Caterina, Armstrong, Aldrin i l’altre, s’ho haguessin pensat dues vegades".