Quan un servidor tot just feia les primeres passes en aquesta carrera de fons que és la vida, David Carabén, frontman polifacètic i pedra angular dels Mishima, escrivia els primers versos. Des de llavors, 20 anys d’una extensa i fructuosa carrera han donat lloc a, ni més ni menys que nou àlbums i més de sis hores de cançons. 

Podria redactar aquesta crònica donant a entendre al lector que Mishima és un grup totalment conegut i consolidat per l’exigent públic mallorquí. Un grup d’aquells que, com a programador musical, saps que l’èxit està assegurat una vegada el grup ha acceptat a venir a actuar a l’Illa. De fet, si en sentir la paraula Mishima el primer que us ve al cap és un plat de cuina asiàtica o el nom de la mascota del vostre veí d’ascendència tailandesa que mai heu tingut, inclús us ho podria fer creure. Però no és així. Un “Ei, que ve Mishima a Mallorca” no és sinònim d’èxit assegurat, ni de bon tros. De fet, si sou mallorquins i us agrada Mishima sabreu perfectament que formeu part d’un selecte grup d’unes 300-400 persones que sou (som) vertaders fans del grup i que divendres 28 de juny del 2019 teníem una cita obligada al Santuari de Consolació de Sant Joan. Mishima és un d’aquells “grups paradoxa” quan toca terres mallorquines. Una d’aquelles bandes que és capaç de reunir, sense despentinar-se, uns quants milers de persones a la Ciutat Comtal, però que programar-los amb èxit d’assistència a Mallorca es pot convertir en tota una odissea per l’entitat organitzadora. Aquí és on Fundació Mallorca Literària sumà el primer punt de la nit, pel coratge d’engrescar-se a programar Mishima en el marc de La Lluna en Vers. L’èxit de l’acollida de la proposta, tant per les santjoaneres i santjoaners, amfitrions de l’esdeveniment en aquesta ocasió, com pels fans del grup, fou el reflex de la feina ben feta per la Fundació.

Les prop de quatre-centes persones que havien adquirit el seu abonament per gaudir de la vetllada a Consolació estaven convocades a les vuit de la tarda. Els més optimistes duien tot l’horabaixa pensant que aquell aire calent i humit que sobrevolava el pla de Mallorca, com si estàssim en un país exòtic i tropical, donaria una treva quan el Sol caigués. No va ser així. Una basca més pròpia de la selva amazònica que del bosc mediterrani que envolta el Puig de Consolació va ser la primera protagonista de la nit. Els mocadors no donaven raó a eixugar la suor regalimant pel cap, braços o qualsevol part del cos susceptible de transpirar. I no estic exagerant. Els qui hi éreu presents en podreu donar fe. Davant això, només quedava resignar-se i intentar trobar consol, abans que comencessin els concerts, amb la beguda que oferia el Mobobar, a càrrec de Moviment Musical Mobofest, fidel escuder de la Casa Museu Pare Ginard per allò que faci falta.

Essent que la bombolla d’aire càlid que envoltava el Santuari pareixia disposada a ser una més en la vetllada, els Gahra decidiren posar fil a l’agulla. Prop de les nou, aquesta prometedora banda mallorquina, iniciaren la seva actuació amb temes que oscil·laren entre l’indie, el pop i la psicodèlia. L’atmosfera, a poc a poc, es va anar tenyint de paisatges instrumentals i melodies abstractes, i la suor dels assistents es condensà per convertir-se en núvols d’harmonies de tot color que quedaren flotant pel Puig de Consolació mentre el Sol s’anava ponent. La proposta fou immillorable a mode d’escalfament, mai més ben dit, per ambientar al públic que anava omplint les escales piramidals i la platea.

Prop de les deu arribava el torn dels grans esperats de la nit. Mishima pujaven a l’escenari i no estaven disposats a escatimar, ni amb temps, ni amb qualitat. Era qüestió de deixar-s’hi la pell. Unes dues hores de concert amb les quals aconseguiren abduir els assistents, que s’oblidaren de la xafogor i escoltaren amb atenció els hits de la dilatada carrera musical dels catalans. No en faltà cap. De fet, el seu directe va ser pràcticament un calc del seu darrer disc “Ara i aquí (En directe)”, que han tret tot just aquest 2019, i que és un recopilatori dels temes més excelsos d’aquests darreres 20 anys. Amb un inici enèrgic i apoteòsic -L’or, Tot torna a començar i Jimi- aconseguiren posar-se el públic a la butxaca des del minut zero, i a partir d’aquí, la resta va venir tot rodat. Qui n’ha begut, L’olor de la nit, Qui més estima juntament amb Tot torna a començar foren les cançons en què el públic, en general seriós i atent més que participatiu, s’animà a cantar amb més força i a picar de mans. 

Ningú s’atreví a partir cap a casa fins acabada la funció. Finalitzat l’espectacle, la banda s’acostà a la sortida per agrair al públic la seva presència, donant l’oportunitat de conèixer amb total normalitat i de primera mà a cada un dels integrants del grup. Per acabar la nit, només quedava baixar les ancestrals escales de pedra que condueixen al Puig de Consolació, i entre els pins i xiprers, els assistents comentaven la nit viscuda, una de les primeres nits d’estiu d’aquest 2019 que de ben segur quedarà a la memòria dels qui van tenir la sort de poder-hi ser. 

Els llops udolaren més fort que mai en aquesta nit càlida de principis d’estiu, ara i aquí, a Sant Joan.

Fotografia de Joan Castells. Petit