Després de la seva estada el juny de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Aina Riera ens fa arribar la seva crònica, en forma de poema.
VISITA DE BLAI
Aquests dies dorm, Blai, on era i és ca teva.
Professen silenci un molí truncat de blau
i aquell terrat de palmera, primavera alta,
perquè venguin a mi, bategants, esquius,
els versos que de tu aprenc i on jo m’enfil.
Viaranys de Santanyí, amb temor i pèrdua,
enterren qualsevol busca d’alteració, lentament.
I aquesta claror verda d’espiga se’m nua al coll
i em fa vestits de carn completa, de dona heretge,
que escriu flors proscrites i pensaments d’eruga i creu.
Blai, en mig metre de taula vas escriure
l’udol de la mar, l’altura de la plana extasiada,
i ara entres a la cambra,
i amb silencis d’aigua i passes d’animal condormit,
fas mormol, la paraula, que en espurna de foc
em transcriu a l’oïda la saba de llum
que les venes no em saben escriure.
Tu que la veu vertebres més enllà
dels càrritxs de la memòria i l’anhel, Blai,
seus amb jo avui a l’ambó dels llamps
com qui ve qui va,
com gavina blanca que amb l’aroma a sal
contorna aquesta terra
que ha tornat broixa i vil.
Perquè jo també l’estim, Blai, la mar,
per transparent.
I tant la vull allargada, fosca i muda
com als estels empeltada i oberta a la fúria.
Per això sé que avui grates
diamants perduts i negres abans de muir
i veure aquesta illa feta almadrava
plorant la paraula que li han descosit.
Per això cerc amb tu davall del roquissar,
entre les dents de la terra i la coïssor del desig,
per recuperar el gemec de la cugula encesa,
del Pontàs malferit,
i exposar al sol la nostra pell abrusada
que a la rosa s’immola,
que per poc no trabuca,
però que serva bellesa, metzina
que encara duim a dins.