Després de la seva estada el juny de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Aina Riera ens fa arribar la seva crònica, en forma de poema.
L’ESCARABAT MARÍ
Deixau-me parlar.
M'agradarà fer un repàs literal dels esdeveniments.
Hi ha un misteri en tot plegat, perquè és així com la memòria treballa,
bocí a bocí, amb predilecció per als noms que es xuclen.
Si faig un llistat dels fets, potser tindreu primer algunes reserves.
Dependrà dels passatges, segurament, però
feu amb la vostra ment allò que faríeu per carnestoltes.
No un disfressa, no, sinó una màscara de guix.
Paper de diari, cola blanca i aigua.
Si pastau bé els ingredients de la vostra ment i ho mesclau amb altres contes,
potser, en algun moment, esdevindrà l'ésser de cartó encongit que estau cercant.
Record meu és diàleg permanent amb aquest homenet instal·lat entre els pètals del tàlem.
Començaré per dir que quan érem petits,
el meu germà i jo ens havíem de casar.
Inflades, la meva i la seva panxa eren tan iguals,
el llombrígol tan arrugat, com un nabiu, de misteriós,
que era difícil imaginar les nostres mans
optant per la separació.
Ens doblegàvem els dits, dormíem falda amb falda,
ferides delataven tres anys de camí sense asfalt.
Quaderns manyegats, la seva sang consigna de la meva sang,
amb bicicleta amunt i altres càntics de nit sorda.
Jesús era el fill de Déu i era el nom d’un poble.
Jo li deia, corre i ell corria, dorm i ell dormia,
canta amb jo i cantàvem
cançons per a infants retardats.
Nosaltres, matrimoni ben avingut on no calia ni figura de l’amant.
Jo li deia aquí, fes pipí, en aquest pot.
Ho anomenàvem experiments.
No hi havia càlcul, només veus de temps d’agost que arriba,
però sí, víctimes d’aquella maldat que et neix quan tens sis anys,
i no saps que riure pot tallar com una daga.
I quan ens banyàvem plegats i jo veia el seu cos que era el meu, mateix principi,
les seves cames obertes vora les meves,
no observava parcel·la, no deia aliment,
només fusió, humitat lliscant i regalim dòcil.
Amb bombolles de gel Magno, l’última innocència vibrant.
I quan veia el seu penis encongit, català,
com una llavor que es prepara per guanyar el premi de la millor collita,
i quan veia el meu triangle ras, esberlat, blanc com un conill de porcellana,
d’aquells que guarden les dones inclinades en prestatges inclinats,
no pensava en comportes ni en fortins, sinó amb delicades cavernes,
de pedra indeleble,
i en rajos de sol en cursiva, la protecció i la guia,
la protecció i la guia.
Més tard, la meva tardor i la seva discutiren una mica.
La meva pell anunciava la primera ira, la primera enveja, el primer desig.
Dels mugrons, em començaren a néixer sèmoles d’arròs
i de la figa, els primers embolics negres, escrivint dubtes antics.
La porta es tancà i es tancà la porta i els ulls del meu germà eren un desert artístic,
font lacrimal, i em preguntava per què, per què, per què,
i jo només sabia que no era resposta, l’arròs, ni el suposat ornament de la vulva,
que no era resposta dir “avui és 2 de novembre, faig dotze anys”,
ni parlar de gest-amagatall ni de gràcies que es mantenen
com les de Zeus i Demetra,
perquè safates per a germans són safates per a germans.
A l’escola, tots marrecs, els nins ens encalçaven les faldes,
sobretot les de la Paula, única i rossa exclusiva.
Ella s’obria de cames i els més calents gatejaven sota seu, entre les cadires,
li estrenyien el cos per allà on aquest respira i jo m’ho mirava
i no sabia si era enveja o ira
o ganes de córrer i començar a burlar finestra i lleis.
Fruita?
No m'agrada la fruita.
Mandarines? Sí, va.
I així ha anat passant.
En arribar als quinze anys, em convidaren a una festa.
La meva amiga Maria i jo ens pintàrem els llavis com dues meuques
i ens compràrem dos tangues, amb el mateix estampat de margalides.
Eren els noranta i ens agradava Off Spring, Nirvana,
ens retallàvem els texans a l’altura dels genolls
i fumàvem cigarrets de l’Índia per fer-nos les importants.
En aquella festa es bevia Martini i vodka amb taronjada
i hi havia un munt de tios que mai no havia vist.
El tanga em molestava i el meu pintallavis
havia quedat imprès en un got, com un lapse de mitja lluna.
Un dels tios, dels tios amb gana, se’m va acostar
i, amb esma, com qui llasta bellesa, em va pegar un mos.
Al coll, se’m va quedar una taca,
i jo no sé per què només pensava en un escarabat marí,
mentre ell em ficava un dit entre les calces i me’l clavava endins,
i em deia que no sabia què era un Talbot ni molt menys la Justine Frischmann.
Jo havia begut dos martinis o tres i l’escarabat marí s’exhibia impúdic, lluent,
i aquell tio mantenia el seu índex dins meu,
quan jo no sabia encara què era un xiprer
ni que als homes els han de riure algunes gràcies.
Fred, august, d’una religió molt diferent de la meva,
aquell gest no responia a nom ni rostre, tallava, era cau, delegació particular de cau,
irreverència indemne, escola de sorra definitiva.
Després era jo la tia amb gana i el dit era el meu i era jo qui em fitorava,
per descobrir-me un desig mai esblaimat;
tancar els ulls, cercar l'escarabat marí,
pensar vull, vull, vull;
com dins la fosca estar tant dedins de mi,
com amb un sacseig, jo em feia alga blanca.
Dins el calze cavernós, l'aigua avançava i jo pensava xiprer i sense haver-lo vist,
tot un boscatge espès em convidava
a l'ombra vertical del delit.
A l’ombra vertical del delit jo em circumd,
i al gemec de l'escarabat marí.
Jugaré a qualsevol esport de combat, oriental, m’és igual, em guanyaré el jubileu,
em faré esclava de l’obaga que el xiprer transforma,
en buc cuirassat que el gran mar penetra.
Em faré cau, catau, cavorca,
deixaré que allò que s’infli ho faci en mi,
faré del desig, l’única feina de l’ésser que es vol plegat
a les heures i als sòcols del dia.
Perquè sí, per espantar a les beates, per espantar aquells que diuen
que una dona així és brutal, desautoritza,
el volum i el relat de les mares, de la donzella retirada;
que així, per a una dona ingovernable,
no s'enceta guerra, desautoritza moral.