Després de la seva estada el juny de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Núria Contreras ens fa arribar la seva crònica.

Una calcarenita oolítica tortoniana molt pura, sense tan sols matriu, de color blanquinós i gra fi

Avui he arribat a Santanyí, a la casa d’en Blai Bonet. Després d’un moment vertiginosament lògic –m’han deixat a l’habitació la seva Poesia Completa i, en obrir de forma aleatòria el llibre, ha aparegut el poema «Discurs del cos», al qual sempre torno d’una forma un pèl obsessiva, sempre tibada per la impressió inesgotable de la primera lectura i tractant de resseguir l’estela fugaç d’un sentit que reverbera, però que s’escapa; la presència d’un mut ressò constant que m’ha fet convertir el poema en l’emblema de la seva obra– he sortit a inspeccionar el poble en una dansa de reconeixement.

M’he assegut al bar Can Vadell i el primer home amb qui he parlat –client, també– era –efectivament, com m’havia advertit la Margalida en el nostre viatge cap aquí des de l’aeroport– un guiri. He pensat que potser només es tractava d’un cas aïllat, del típic holandès que ve a retirar-se a Mallorca i que per fer més suportable la jubilació ha adoptat (o, segurament, comprat) un gos que anomena Miró, però que només representa un tant per cent petit de la població, i en cap cas la norma. Suposo que ho he pensat perquè a vegades continuo aferrada a un idealisme ingenu: en aquest cas, el d’anar a parar a un poble que resisteix la petjada de la massificació que amenaça tota la Mediterrània. Bé, aquest constructe ideal amb el qual la meva ment ha anat fantasiejant mentre em menjava un entrepà i em bevia una birra s’ha fet miques contra el terra en veure els carrers de Santanyí inundats per idiomes forans. He continuat passejant, incrèdula davant de tota la invasió que ha modificat profundament el comerç local –
amb prou feines trobes una botiga que no t’ofereixi alguna peça de roba fancy banyada en algun brillant– fins que, mentre comprovava els horaris de l’església, una dona anglesa m’ha increpat amb un “Excuse me, can you take us a picture?”. La derrota ha estat definitiva –m’he dit– en emmarcar a tota la família –no es quedaven pas curts: avis, fills, nets i tiets–, vestida a l’uníson en una paleta de blancs i blaus, posant amb somriures cansats davant la catedral en la pantalla d’un Iphone 16. 
 

El poble és petit, de pedra, i els seus carrers blanquejats son habitats per dos grups de persones marcadament diferents que, al cap dels dies, he après a identificar. Ells ho saben, es reconeixen en la distància que els separa: els guiris porten a sobre, com una peça més, el simulacre de les robes, de les sabates, de les senalles... La diferència ve marcada pel resseguir d’ulls de la gent local que observa el desplegament d’accessoris i complements com si es tractés de l’escena d’una ficció distòpica, sempre amb un somriure que barreja la burla i la ràbia, mentre veuen els 
protagonistes lluint una pell vermellosament cremada passejant pel poble. Crec reconèixer en les seves mirades, que em fan de mirall, l’experiència macabra de la ciutat. El mateix somriure amalgamat que em fa d’escut quan veig com la incessant substitució dels comerços locals del centre de Barcelona per botigues ridícules no s’atura, pavimentant l’imperi dels “no-llocs”. Ara mateix, la més divertida per mi és una del carrer Tallers que, capitanejant l’entrada, té un cartell de “LOCAL ARTISTS”, però on només trobes il·lustracions impersonals de la ciutat de Barcelona, la marca per excel·lència de la globalització. Ells mateixos no es cansen de rebre una experiència del tot mediatitzada, artificial? No es sent enganyat el turista, assegut a la rambla prenent sangria, en veure’s amenaçat per una pistola d’aigua? M’ho pregunto quan veig imatges de la manifestació que va tenir lloc a diferents ciutats justament el primer diumenge de la meva estada aquí. Em costa, però, discernir qui és la víctima de tal situació, si ells o nosaltres, si hi ha forma d’escapar del turisme de masses, si no es tracta d’un relat molt més complex. Jo també m’encarrego de generar una ficció que obre una escletxa en les hores monòtones del dia a dia i 
enceta la discontinuïtat perfecta i necessària per generar una distància, per poder visitar altres ciutats que decoren la història. 
 

Aquesta, però, és una realitat que Blai Bonet tan sols va poder intuir, als anys 60, com el presagi terrible de la massificació. La irrupció del boom turístic que va patir l’illa, causada per unes polítiques que venien la imatge d’un paradís on tot és possible, es va convertir en una experiència que impactà fortament en la vida i, conseqüentment, en l’obra del poeta. Motiu pel qual, ens expliquen el Pau i la Margalida, s’ha dedicat una part del Museu, sota el títol “Ambré Solaire”, a mostrar com Blai Bonet, des de l’hostal Tomarinar a Cala Figuera que regentava la seva família, guaitava amb uns ulls plens d’interès, curiositat i sornegueria l’aparició dels alemanys, anglesos i americans. 
 

Ens separen més de cinquanta anys que han transformat l’illa, i el presagi s’ha convertit en realitat fent que tot sentiment de curiositat quedi aplacat. Tot i que si busques, rebusques, fas malabars i esquives obstacles, encara trobes l’illa d’en Blai, la de «la mar santanyinera, voluntat d’herba florida! Sempre vestida de sol i rames de pi que et miren...». Jo l’he trobada en les cales minúscules que es formen al Cap de Ses Salines, punt sud i lloc extrem que té per horitzó Cabrera, on les roques de formes inexplicables, de marques mil·lenàries i de colors canviants segons la llum, expressen gestos i actituds que les converteixen en els veritables personatges animats que guarden l’illa. Pensen, les pedres, en nosaltres? Ens veuen com l’amenaça? I, així, en mirar-les, en observar les formacions increïbles que cap mà humana hagués pogut crear, en resseguir amb els dits l’erosió rugosa dels seus contorns, en tocar així la mínima història que conserven, sense esperar-m’ho gaire, durant aquests dies he establert una curiosa i quasi preocupant relació amb les pedres. 

Pensava que tot em venia de nou, aquesta petita fascinació geològica, però a poc a poc s’ha anat despertant als plecs oblidats de la memòria un record. La cosa ve de lluny: recordo que l’estiu del 2016 me’l vaig passar llegint J. V. Foix i treballant a la Casa del Llibre, també va ser l’estiu que el meu abuelo José va morir. Jo tenia 20 anys i ara quasi en fa deu, d’això. Durant el dia lliure que tenia a la setmana, si podia, pujava a Cadaqués a veure la meva mare, que havia llogat un apartament, i em passava el dia a la platja. M’asseia a l’última cala, just on hi havia –segur que seguirà allà, clar– una paret de roca banyada per diferents tonalitats de gris on jo descansava l’esquena i mentre llegia, mentre passava l’estona, mentre la meva pell provava postures fins a habituar-se a aquella superfície nova, vaig notar com alguna cosa somreia dins meu, vaig sentir com algunes parts del meu cos, parts que no sabia que existien, reaccionaven i es nodrien de la calor llisa sedimentada per l’aigua de les onades que diligentment sempre arriben. És una escalfor diferent, natural. Orgànica? No té res a veure amb la xafogor d’estiu, ni amb les nits tòrrides; no s’assembla al paviment rescalfat que treu fum i fa miratges que ens confonen, ni amb l’ardent sensació al bell mig de la ciutat un mes d’agost; no és la cremada al marge de la mà en tocar els fogons, ni l’esquitxada d’oli que deixa marques d’inusitada forma; no és una sensació que s’estén com un incendi arrasant tot allò que troba en el seu camí, ni desprèn flames com una combustió. És el gest que fa la pell en retornar a casa, és la reacció de les cèl·lules que desperten una memòria oblidada, que no és meva ni em pertany, que prové dels plecs primitius de la terra. És la carícia que conjuga matèria amb matèria, des del Cap de Creus fins a la mateixa escalfor de les roques de Mallorca. 

Pot ser que aquesta sensació d’escalfor, que travessa la pell, els músculs, els ossos i va directe a nodrir un racó invisible del cos on res més pot arribar, sigui la mateixa que sent el dragó que reposa la panxa a la pedra de Santanyí. Aquí és on tot continua: d’ençà que vaig arribar, just en el moment en què els dies infinits del mes de juny, dies allargassats que s’estiren com un xiclet i que semblen jugar a fet i amagar amb la lluna, just quan aquests dies perden la llum i comença la nit, en tornar després de sopar, veig a una sargantana recórrer la façana autòctona de la Casa-Museu. Es tracta de la pedra de Santanyí, i d’ella us n’he de parlar, perquè, suposo, que sense ella jo no seria pas aquí. En Pau i la Margalida m’han explicat que l’edifici on som va tardar a construir-se 20 anys –20 anys!–. Tan fina, tan recta i llisa, tan sòlida la pedra de l’edifici sembla reposar després d’un viatge molt llarg a través dels anys. Imagino les canteres d’on s’extreien els grans blocs de pedra com el veritable escenari llunyà d’un altre planeta, totalment deshabitat, sense cap petjada anterior a la formació geològica dels minerals i el gra menut i fi que s’alça 
formant el gran regne de la pedra calitja, on el sol està a punt de pondre’s, on el dia està constantment a punt d’acabar, rebaixada la llum, silenciada la vida; on sembla que el món estigui tornant a començar, un altre cop. És l’escenari liminar d’un temps suspès i tenyit del to just que limita entre el granit i el taronja, que pobla l’aire amb una polseguera cristal·lina que destil·la calma. És en aquest espai –imaginari o fictici, però pressentit com a real– on m’he instal·lat durant 14 dies i 13 nits, i he descobert que en reposar la mà sobre la pedra en les petites esquerdes i minúscules perforacions s’hi ben amaga un secret: si et concentres o, millor dit, et desconcentres fent-te expansiu i fonedís fruit que la pedra crema com un infern i desfà fins a l’os més massís perquè notis com et dissols i et coles d’entre les esquerdes, talment un magma precipitant-se dins la terra, platejat i incendiat com el pes d’una soldadura, passant a habitar al bell mig del gra, pots desafiar les lleis del temps i de l’espai; pots ascendir en vertical per travessar les columnes horàries, o endavant horitzontalment per traspassar les parets locals. Com una nena petita que té el do de controlar el temps, m’he deixat caure en l’elasticitat d’aquest espai, i he estat descendint, o ascendint, travessant massissos o instal·lant-m’hi a dins, i no era pas negre ni de marbre l’indret on em portava, sinó de color blau i d’aigua. Així, m’he trobat suspesa en una dimensió temporal anterior al déu Cronos, saturnià i monstruós, qui ens obliga a adoptar una mesura molt estreta, i una presa molt enganxifosa. 

En Blai Bonet no va sortir mai dels Països Catalans, va viure gairebé tota la vida a l’illa de Mallorca. Quan miro des de l’espai de la biblioteca la seva habitació a través del vidre em costa imaginar-me’l quiet, assegut, existint a la vora de les idees; en el silenci eixordador de la nit intueixo que segurament ell habitava en la dimensió temporal que pertany a la pedra de Santanyí, que li donava el poder de mirar calidoscopicament les paraules i així inventar mil perspectives. Ajagut en aquest petit tros del món, recolzant els peus nus en el granit del terra, el què feia Blai Bonet des de la seva minúscula habitació era emprendre viatges a altres ciutats, com Nova York, per la qual va desenvolupar una gran fascinació. Penso en la paraula èxtasi, que prové del grec ek-stasis i vol dir “fora d’un mateix”, “fora de si”; associada al punt àlgid de l’experiència mística, un cop el subjecte es fusiona amb la divinitat, és l’instant d’il·luminació. Desconnotant-la de tot el pes religiós, em serveix per imaginar l’exercici d’escriptura de Blai Bonet, qui des de l’habitació anava i tornava tants cops a Nova York, que sortia de si mateix i retornava amb una experiència real, potser més verdadera en molts sentits que la que els guiris s’entesten a viure. Sigui per la pedra de Santanyí, o pel fantasma d’en Blai, vaga per la casa una sensació d’aturada eterna, un parèntesi espacial que perfora la capa del temps, que t’engoleix i et projecta en diferents racons del món.