Era un vespre tou, un vespre ociós, sense culpa. Això vaig pensar mentre esperava per accedir al pati de Can Gelabert, envoltada de molta altra gent. Que la culpa quan hi és xiscla dins les orelles i sala els gestos, per conservar-los i perquè coguin, una mica, en el present i en el record. Però divendres era un vespre lleuger, un vespre qualsevol d'agost, amb calor i lent, mentre la gent, dins l'espera, es queixava d'aquests dies tan humits, d'aquest baf, i jo, dins d'una bombolla que xerrar per xerrar mai no ha estat lo meu, pensava en l'absència de culpa que comporta cada any l'estiu. Fins que vam entrar. Ens van acompanyar i ens va fer seure ben repartits entre el terra i les cadires -que saps que n'hi havia de joves a terra i de madones a les cadires!-, però una vegada asseguda l'altra gent per a mi no va existir i la culpa, en canvi, es va presentar. Tot d'una es va aixecar hieràtica sobre la tarima de linòleum, entallada en dues figures, creades per quatre actrius. Galejar va començar amb dues estàtues que entonaven antigues tonades de feina i que, amb el cant, s'esquerdaren per rompre's en quatre dones impol·lutes, blanques d'una blancor malaltissa, amb la seva roba de tela fina, i les cames tenses, els braços plens de força continguda. Aquella blancor no era presagi del crit del néixer perquè ja amagava endins el ritme extenuant de la vida, l'esterilitat del seu temps, la repetició de la seva feina. Les tonades en marcaven el pas, dins d'un univers on repicaven les campanes i l'aigua brollava, un univers en lluita entre l'expansió i la implosió, un microcosmos ben establert, tancat dins del seu ordre. El renou de l'aigua intentava rentar el retret que carregaven les campanes, perquè Galejar, per a mi, va ser l'espectacle de la culpa, del temps quan no és impune, de la vida quan oblida ser plana i lenta com un vespre d'estiu. No hi havia aturall ni descans possible, entre la dansa i el cant. Els moviments eren una caiguda contínua, el so i ressò dels peus contra la tarima, i s'arrossegaven els membres, de cop percebuts com a aliens, de cop incapacitats pel salt i la rotació que se li demanava. Era cruel aquella culpa carregada damunt l'esquena de quatre joves que es tornaven velles, una culpa com un bou, una culpa com una vida. Mentre les tonades no s'aturaven i es convertien en pregàries d'un temps llunyà, xiuxiuejades amb un deix de malícia. Llavors, a la tarima, la foscor es va insinuar. Al pati de Can Gelabert la mirada estava obligada a ser continguda i precisa, returada pels vidres de darrere, canalitzada en aquelles quatres figures -ara dues blanques i dues negres- que lluitaven per sobreviure, que s'alternaven en l'experiència de la vida i de la mort, de l'alè i de l'apnea. L'alienació va ser el darrer presagi del vespre, un segon abans que les quatre actrius es reunissin, com al principi, en una mateixa experiència a ras de terra, en una mateixa immobilitat escultòrica que tallava l'aire, com un ganivet dels bons.

Galejar, de la companyia UnaiUna, eren Marina Fullana, Laura Lliteras, Gypsi Nel.lo i Rosa Serra, amb Xavi Martínez a la direcció i Joan Tomàs Martínez a la dramatúrgia. I el cicle La Lluna en Vers, de la Fundació Mallorca Literària, acollint-los i fent-los possible.

Després de l'ostentació i del festeig, després de l'alenada fonda i de les tonades de feina, les llàgrimes al rostre d'una de les actrius em van reconciliar amb el vespre.

Però en les nits sense culpa, no tornaré a creure-hi mai més.

Fotografia: Sebastià Portell