“Camin per vies / dins el meu cos / cap a la vinya. / La terra s'obre a / l'esguard del meu / aprenentatge. / Retorn inacabable / al ventre de la mare, / a l'embrió que marca / el silenci del dies”. Era impossible no recordar aquests versos del meu estimat company Guillem Benejam, divendres passat, mentre em dirigia per una camada de les vinyes Mesquida Mora a l'acte de “Poesia i vi: a les vinyes” (i això que en aquell moment encara no em podia imaginar tot el que tenien de profètiques, les seves paraules).
El lloc triat per a la cita, un vast tros de terra fèrtil a les afores de Porreres, era ja una crida a sortir de la nostra zona de comfort. Un skyline rústic, de cromatismes petris i glaucs, ens esperava silent rere el Molí de Son Porquer: una postal només esquerdada pel murmuri d’alguns cotxes desfilant a l’horitzó. Els assistents, vists d’enfora, bé podíem semblar els convidats d’alguna cerimònia civil d’aquestes tan fotogèniques d’avui dia. I, en realitat, així va ser; amb l’única diferència que l’aliança –tel·lúricament sagrada- fou entre els versos i la terra, entre el verb i el call vermell, eternament units pel calze de Dionís.
Enmig de tan sacre ritual, no podia faltar una bona mestra de cerimònies: l’enòloga Bàrbara Mesquida ens sumergí en la tríada triada per a l’ocasió, que s’encetà amb el reflex d’una Mallorca capgirada que, tot i així, aconsegueix conservar la seva essència. D’aquesta pugna per preservar el propi ésser ens parlà una potent Núria Busquet –riuada d’energia continguda i desbordant alhora- qui sota un blau atzur, límpid, conversà i replicà a la suïcida Sylvia Plath que “[morir] no és un art, és una aranya / filla de voltor i nit negra”. Foscos engendraments amb ressons de final que no sonaren, malgrat tot, a alfa i omega, sinó a cara i creu de la maternitat que sadolla i oprimeix de cap a peus i es fa poema: “Làpida / que esclata dins la sang i riu perversa. / Làpida / inhumana / invisible: / paraula sàdica desfeta que topa amb les parts altes / i que arriba arriba arriba” fins que l’aixafament asfixiant del jo torna aire, no-res que es materialitza –tres vegades, a cops- i que soterra i fa brotar.
El cel s’anà tenyint de rosat, i així les nostres copes. Mentre em dirigia al micro, el tacte de les pedres a través de les soles de les sandàlies em semblà una reminiscència perfecta d'allò que ens sustenta però que, de tant saber-ho i tocar-ho, oblidam. De la terra mare, de la base, dels ferments. No sé si fou el glop tatuat amb versos d'Andreu Vidal, l'estol de mirades amatents o l'oratge acaronant-me els cabells però, de sobte, “La crostera” ja no feia mal.
Anava arribant el zenit i, amb ell, la saviesa eterna d'Eduard Sanahuja. Ell és qui dóna títol, sense voler, a aquesta crònica: sempre, sempre té les paraules -perdó: les veritats com a punys- justes i necessàries. Ja fós amb el seu posat desenfadat, ja fós confessant-nos el manlleu de versos a perses d'altres temps, ens amarà de sapiència (“Tota moral / fa mal / quan la defenses”) i de bellesa (“Navego amb el vaixell / dins de la tassa de cafè. / Pengen del sostre / les garlandes pansides / de l'oblit”) fins el darrer moment. En acabar, el firmament, ja negre, maridava a la perfecció amb el darrer vi. I així, embriagats de terra, d'autenticitat i de Poesia, acabàrem la vetllada.
Però a mi, si voleu que sigui franca, encara em dura la trempera.