Després de la seva estada l'octubre de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Odile Arqué ens fa arribar la seva crònica.

                                                                                              baldament omplis 
                                                                                                                   la nit 
                                                                                    de colomes blanques tot 
                                                                             esperant una espurna de foc 
                                                                                    que t’encengui el poema.
                                                                                                                   A. V.

Estimada Antònia,

T’escric des de la Casa Blai Bonet. Al capdamunt de l’edifici nou hi ha dues cambres i jo m’estic a la de Cas Garriguer. Del nom, per ventura me’n diries coses, no sé si conegueres na Maria, però no t’escric per això perquè en la meva estada aquest nom és, crec, només una contingència, tot i que en arribar es va sentir un «no, no, la seva cambra és aquesta» i vaig trobar que en algun moment algú degué pensar en mi per destinar-ho així. I em va plaure. Però ara el cas és que tanta sort que t’hi he trobat a tu, vetllant-me o torbant-me el son —no vaig arribar a saber del tot qui vetllava el de na Nisrín, que s’estava a la cambra Tomarinar; només de resquitllada hi vaig llegir quatre paraules i vaig tornar pensar que sí, que tanta sort, la meva.

Dormo amb el cap si fa no fa a ponent. Soc a la teva dreta, a l’esquerra de n’Andreu Vidal, que estima la nit perquè de dia no es veuen les estrelles / ni se sent el soroll dels camions del fems; i davant, en aixecar-me i ja abans de veure’m la cara hi tinc en Blai, que em recorda que és humà, com un tord és un ocell, / just és que el tord duu més bellesa / i no té possibilitats de fer el ridícul —pobres de nosaltres!—. Ja ho veus: Pare, Fill i Esperit Sant a qui encomanar-me i témer en aquests dies regalats que m’haurien de tornar aquell instint que es perd si es deixa perdre qualsevol ocasió d’entotsolar-se. Entotsolar-se. Això m’ha costat. No he arribat ni a omplir la nit de colomes blanques i, així, com m’havia de caure cap espurna de foc?

Em dic que calma, que tot vindrà, que al capdavall soc aquí per traduir, que he arribat extenuada i que només vinc a trobar claror, que no cal fer invocacions i que allò que no passi avui ja passarà demà. Però costa. Maldo per situar-me, miro el sol a la posta allargassada entre les partions que hi fa la persiana. «Ets on volies ser» em repeteixo. Però. 

Abans de baixar a saludar-ne l’aire, agafo del prestatge la «Poesia Completa» d’en Blai, la fullejo, en dic versos a l’atzar, endavant, endarrere, passejo per les paraules, vers amunt, vers avall, així com m’agrada entrar als universos poètics, sense ordre ni concert, fins que tot s’ordena sol i ara de sobte em crida: No sé fer res, només sé fer un escrit / que significa tot quant no puc fer / perquè som home, molt travat, i sé / que la paraula m’és tassó d’oblit. 

I vet aquí que, més que als moments de fulgurant il·luminació poètica, m’aferraré sense haver-ho esperat a les seves especulacions, a un discurs que en reconec els camins i que m’acompanya des d’altres temps, des d’altres boques que hi dialogaren, que no se’m fa estrany i que, necessàriament, m’ancora. 

Passat el corral hi ha Can Blai, casa seva, recreada de tal manera que el mite i la llegenda queden ben alimentats. Tothom diu que sap que en Blai hi és, tothom n’explica de tots colors, de com vivia, de què feia i desfeia, i a tothom ens agrada anar-lo a cercar una estoneta per conversar amb la idea que cadascú se n’ha fet i sortir-ne infós i amb un somriure beatífic. Hi ajuden la cambra amb el llit, prestatges, llibretes —una d’oberta amb la seva cal·ligrafia i un bolígraf just acabat d’abandonar—, la taula braser on escrivia a prop de la seva mare, un televisor petit que transmet sense interrupció fragments de futbol i toros i talls d’una entrevista que li va fer en Guillem Frontera. Ah l’entrevista!

En Blai hi enfila pensaments que es desclouen com una mà de dits llarguíssims acabats en arrels que s’entrellacen i s’atansen al forc que en sosté el fruit madur. De l’escriptor i el creixement, no de l’evolució, que és la del cervell animal; de la religiositat, que és comuna, no la religió sinó la «relligació» amb el sentit que porta el món; de l’instint, desmembrant el mot com solia fer —com solien fer, tu ho saps— en ins-tint, «tint» de tenyit, de sentir-se tenyit, de deixar-se amarar del pas que porta l’univers, créixer és deixar-se tenyir del procés de l’univers; de l’obligació que té l’escriptor, amb la paraula justa, amb el significat just —ah, quina entelèquia no seria avui!—, de deixar clar testimoni, evangelion, del seu temps. 

I així, absorta en el discurs, entre el somieig se’m dibuixa una escala de Jacob, en Blai va amunt i mira amunt, i lentament s’hi va fent lloc l’exacte mateix desig d’aprehensió que desplega la poeta que he portat per desxifrar-ne els versos, la terrenalíssima mística que cerca unir les religions en una, la que cartografia la visió poètica, la que reanomena la inspiració, la que un dia se’m va obrir de bat a bat i avui no deixa anar les claus de cap més porta per més que li furgui les butxaques.

De part de vespre passejo pel corral, sotjo la finestra i fumo; la dansa de les anelles de fum les compon en rius de lletres, paraules eco de les seves paraules, paraules lentes que en relliguen fermament d’altres i se m’acut que, fora la pàgina impresa, la conversa del ver poeta, no cap dissertació de lluïment, és com l’enquadernació de l’obra, de la qual ben pocs en veuran els fils i ben molts n’elogiaran la solidesa. 

Pujo a la poeteca i en un bell racó saludo la companyia de “La Cala”, la mar que em falta i que per mor de lesions no he pogut baixar corrents a veure-la. Però un dia m’hi van dur. Vaig ser feliç unes hores com si tornés a ser a l’illa-casa, com si ara sí que hi hauria un recer on embadalir-se. Obriu-me dins el mar, vells pescadors, / que m’entri de verdor una alenada / que tingui llum de barques i pinar, [...] Moliners moliners d’aigua salada: / pel caló del meu cos, lent, hi desfila / un horabaixa mariner del Carme. 

És ben bé que hi ha coses que no fugiran mai, com els morts que et pugen per les cames.

Les cambres, les separa un distribuïdor amb una finestra vertical on parla en Damià Huguet; mots que els ulls sobreposen a la torre d’un molí i dos puigs a l’horitzó que no sé situar. Hi ha un armariet amb els plats i les coses pràctiques de cada dia, també amb paraules escollides, aquí custodiades en copes. En trobar-les, les he baixat del prestatge i a poc a poc les he rentat totes només pel goig de veure els versos onejant sota el raig d’aigua. Gestos absurds de reverència que em permeto en silenci i que, si pogués, compartiria alegre amb companys de sobreentesos i riuríem. 

L’acte de devoció ha estat breu, la meva companya no sap on és perquè ningú l’hi ha explicat. Durant dues setmanes seré el torsimany entre la seva sorpresa i la meva passió desencaixada. Li tradueixo els versos de les copes, li parlo dels poetes, d’en Blai —ets a ca seva—, d'en Llompart, la Marçal, la Beneyto, en Jaume, que sobre el vidre és la irritable lluna i jo ric, va, brindem, “¡qué buena idea!” em diu, “yes, it’s a good idea”, li responc, mirant d’emmarcar-nos en una llengua neutra que no m’ho descompongui tot més del compte. I a cada conversa voldria donar-li entenent de les coses més connaturals de la terra on ha anat a parar. I a cada volt pels carrers i a cada menjada. 

Al carrer del Bisbe Verger hi ha una sabateria. Unes sabates bellíssimes de preus impossibles em miren arrenglerades en un taulell elevat i, sota, una col·lecció completa de formons; endreçats, numerats, orgullosos de la història i no sé si mostra del passat de la casa o simple attrezzo per enlluernar turistes. Com un llamp, em ve “Llengua materna” d’en Sebastià Alzamora. L’hi explico, li dic que ara sortim només un moment de Santanyí, la duc als anys setanta, l’atanso a la vida oculta de les sabates rivetejades a mà, la feina de les dones que s’havien d’endur les peces per fer-les a casa. Després pujarem a la poeteca i n’hi llegiré uns versos, que en senti la música, que vegi la marieta —avui n’ha vingut una al corral—, l’espurna del record que no s’ha d’esclafar, vermella i negra com les sabates bicolor que ara em miren, com una agulla de picar que va subjectar dins la memòria la punta d’un fil que s’ha allargat discretament fins avui. Passat i destí. 

En arribar al carrer d’en Sebastià Vila, davant la farmàcia Vidal i just a punt de continuar el tràfec de cicerone, m’he volgut aturar, callar i deixar que el caramull de peces que portava al cap i a les mans encaixés en el meu trencaclosques santanyiner particular. He deixat que el mapa se’m dibuixés tot sol. I l’arbre generacional. I l’arbre social. Només li he esmentat l’antigor de l’establiment i l’apotecari que instruïa joves tocats de lletra. I una jove. Una dona. Una jove destinada a fer vida de doneta que, aferrada a les paraules, va esbucar totes les parets que li posaven límits. 

I en anomenar-te, Antònia, he vist tancar-se un cercle de prodigis.

He anat a seure per última vegada a l’amable babel de Can Gelat i, després d’uns fideus de verema i un tall de gató, he fet un rebentat d’Amazona enmig de les marqueses, del joc de miralls i de la terra de meravelles que un dia ho tornarà a ser. Al paper que fa de cobretaula individual he pres aquestes quatre notes. Me n’he acomiadat “gràcies, només m’ha faltat el pa moreno” i hem rigut. 

I avui vespre, l’últim, quan a la Casa ja no hi quedin llums encesos baixaré a fumar al corral, a sotjar la seva finestra i, sobre el romaní i els hibiscs, alçaré la copa Som la irritable lluna / i vaig en quart creixent i brindarem tots quatre: ells dos, d’amor i gelosies, tu i jo, per totes les espurnes de foc d’ahir i de demà. I cantarem, recitarem, i no hi haurà alegria més alta.

Teva,

odile