Després de la seva estada el setembre de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Ismael Sempere ens fa arribar la seva crònica.

Santanyí

Setembre ja va a la posta, però l’estiu és vivíssim i ens acull com si tornàrem de qui sap quins viatges extraordinaris, amb una escalforeta que ens fa no sé ben bé si més servei o més basarda. Una corrua de turistes vinguts de totes bandes de tot el món, de tota l’illa, recorre els pobres carrers d’estretíssimes voreres cada dimecres i cada dissabte sense falta ni remordiment. Un senyor fa pollastres a l’ast, Can Gelat fa uns plats boníssims i bé de preu, l’orgue toca puntualment a les dotze del migdia, cada dimecres i cada dissabte, majestuós, en una simfonia d’aspiracions místiques que es plega, a la manera de les catacumbes del Duomo florentí (i tants i tants altres espais que encara no saben que ja no són sagrats) a la prostitució barata i buida i socialdemòcrata. És un plaer estranyíssim: al cor de l’illa, una església plena d’alemanys tots ells amb la preceptiva gorra i les ulleres de sol (inútils) escolten, emocionats, com tu, el so dels vents que volen a adorar a l’altíssim. No vaig trobar la manera de viure l’experiència purament. Hi havia sempre com una cosa com de performance: els alemanys feien veure que s’interessaven per la cultura local (?), l’organista interpretava cants solemnes a un Déu que no acudia, cansat d’atendre invocacions d’un que només vol que vendre i destorbar (cadascú es guanya el pa com pot, què hi hem de fer...); el capellà mirava cap a un altre costat i pensava en la pròxima reforma del local; o jo que mig em sentia part del poble, tant de temps allà, mig m’ofenia per tant de guiri omplint l’església, mig claudicava davant la majestuositat de l’obra humana que lloa un Déu que fa veure que no em recorda, mig figurava que estava atent i que allò m’entrava a l’ànima i em transformava, boca badada, músculs en calma, mirada perduda esperit endins. Una estampa, ara que l’escric, ridícula del tot.

Torne a can Blai. Aquest silenci tan blanc m’obri un espai a dins del cos del tot blanquíssim, com una caverna blanca, com un sepulcre, m’emblanquina les arcades del cos. Pati enllà, el pou de l’aigua que estèrilment provava d’assaciar la set d’en Blai fa una música discreta i ens rega a manta la son. De nit, els somnis: com si l’hummus de versos sobre el qual dorm el meu cos filtrara durant la nit i em brotaren pell endins tiges verdíssimes que em ferien l’escorça lentament com van rebentant lentament l’asfalt dels camins solitaris. Al caure eixut de la rosada va creixent amb el silenci un riu tèrbol de nit amb l’aigua fosca de (diria de paraules, però no són ben bé paraules ni són versos, potser imatges i tampoc, ni són...) diré, potser, miratges. O un camí cap a la cala solitària ara que ja s’ha fet la poqueta nit i només hi ha la fosca a dins, i a fora la llum blava de la lluna. Però no, que és la llum blava d’un xalet vora la mar on s’arreceren dos jovenets europeus, éssers bellíssims, ara que és ja la nit i la calor s’ajoca entre els llençols blancs dels confins del firmament. Jo, que m’he emportat un llibre per llegir-lo vora mar i una llumeta per fer llum, només puc que mirar la mar, només puc que veure en lo negre, en la remor d’una mar que se m’amaga, d’un cel que és massa fosc, una esquerda negra en l’espai oberta a quines dimensions ignotes. I hi ha els ulls negres d’en Blai, els desitjos blancs d’en Blai, que es barregen amb els meus, que s’eleven cap al cel com una pregària bruta, que m’esguiten les parets blanques del sarcòfag que soc, que m’arrapen les parets amb ungles d’una ràbia antiga així com cell qui no cap dins sa pell, que inscriuen els seus noms a l’eco de mes arcades, unes paraules només escrites, unes oracions efímeres i doloroses com d’un Crist que va escrivint-les en la sorra i que el vent ja les ha llepades i que potser un dia diré.