Després de la seva estada entre l'octubre i el novembre de 2025 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Raquel Pena ens fa arribar la seva crònica, acompanyada d'una fotografia de Xavier Valls, el seu company de residència.

TEOLOGIA D’UN COS
L’infinit en acte

Blai,

Llegir-te és tapar-se els ulls amb les mans un dia de sol i entreobrir els dits tot jugant a ser penetrada per un raig de llum vibrant que encega i fa dibuixos dins el cap. És lliurar les despulles damunt la pinassa i deixar que les agulles punxin apassionadament. És palpar l’obertura d’un clot que vessa, que supura carn i bèsties, i una mica parts pròpies. És ser tocada per un esperit corpori, enterbolit i rialler que furga els instants de la trobada. Tot això és llegir-te, l’efecte d’una intimitat descomposta que s’encarna.

La teva paraula, Blai, sempre s’encarna en una sort de mística materialista en què llegir és l’equivalent a ser tocada, travessada, magrejada, que vol dir fer magre alguna cosa, és a dir, treure-li el greix i deixar només allò que fa ferum d’home i s’emparaula. Hi ha poetes que esdevenen referents de modes i deixen un llegat en mans d’un llinatge devorador que no en deixa ni les engrunes, i n’hi ha d’altres que conversen, s’actualitzen i vivifiquen l’actitud literària tot i estar sota terra, al racó del cementiri que queda al costat de la brossa, com tu, Blai.

Quan em permets entrar en la teva intimitat no m’ofereixes un secret, ni un catàleg d’emocions pomposes atrapades en la forma sil·làbica perfecta; tampoc m’entregues una cambra interior plena de desesperança i mal de panxa. Ets un cos que s’ofrena com a lloc de pas, preparat per ser travessat. Així de generosa és la teva intimitat. Toques i, a la vegada, et deixes tocar, i és en aquest doble gest que podem caminar i ser viscudes per tu. «L’artista no havia creat l’escultura d’Apol·lo; l’escultor era el creador de l’espectador», i és així com ens crees a cadascuna de nosaltres, ofrenant Apol·los.

Vaig arribar a casa teva amb un capítol del meu projecte encetat, un capítol sobre l’experiència de fàbrica en Simone Weil i la disponibilitat. Què vol dir estar disponible, Blai? Per a Weil, la disponibilitat va lligada al concepte d’atenció. L’esperit és el que ha d’estar disponible per tornar-se receptiu i penetrable pel món, l’altre o Déu. Una obertura no apropiadora, no dominadora. Però què passa si aquesta disponibilitat és forçada, exigida i demandada, com en el cas de la fàbrica? Allà Weil hi posa el cos. I això em va portar a pensar en la disponibilitat dels cossos, Blai, la del teu cos.

El cos educat per estar disponible, obligat i exigit a la disponibilitat, no és un cos atent, és un cos exposat, utilitzable, intercanviable i fatigable fins a la desaparició. Els cossos de les dones, de la classe treballadora, de persones pobres, colonitzades, racialitzades, queer i d’infants són requerits per cuidar, reproduir, treballar, sostenir i desaparèixer. El cos deixa de pertànyer al món i passa a obeir un ritme, el del cansament.

Aquests cossos no poden dir no, no poden retirar-se, no poden guarir-se. Tu no vas anar a la fàbrica; tanmateix, vas patir una malaltia que va fer que el teu cos estigués disponible als metges, al sanatori i a tota mena de processos i rituals de la cura. Un cos capturat, monitoritzat i estigmatitzat, conductor del contagi tuberculós de la mort. T’imagino damunt el llit del sanatori, despullat, ple de ramificacions de moniatos, naps i xirivies abonyegades les unes contra les altres, dient poemes amb un rave grillat a la boca, tot radiculat, esperant la terra fèrtil per a l’arrelament dins «les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre».

M’agrada pensar que aquesta condició del teu cos, sempre disponible a la malaltia, va tenir alguna cosa a veure amb la necessitat d’habitar una segona temporalitat. Així com la fàbrica destrueix el ritme propi del cos, la malaltia també ho fa. Un cos disponible és un cos desritmat. Recuperar i restituir una disponibilitat no imposada s’ha de donar a partir de pràctiques corporals que reparin la fatiga; en el teu cas, l’escriptura.

D’aquesta manera veig la teva escriptura com un instrument, una pràctica restitutiva del ritme del propi cos, una escriptura de l’apropiació del món, un exercici d’atenció. I és per aquesta raó que la teva escriptura és corpòria, per reparar el ritme de la carn, per atorgar a l’individu el dret de reconèixer-se com a font del propi temps i bategar dins la vida perquè cap tubercle li imposi un ritme forà. «Tot el temps és per a si mateix: aprehensió del seu propi pas, que significa alhora afirmació de si i inquietud davant l’altre», dirà Jean-Luc Nancy sobre Hegel, però ho podria haver dit de tu.

La teva manera d’entendre del fet poètic ho confirma, invoques el món per retornar-lo a si mateix, fer-lo emergir des del teu cos. Es tracta d’una “reflexió”, un tornar-se a flexionar sobre un mateix per coincidir i reconèixer-se. Com una bastida de fils en què la bitlla, que va dins la llançadora, conté la trama que espetega d’un costat a l’altre i fa vibrar el fil sobre si mateix en un fregament reiterat en què de sobte, en tocar-se, es reconeix per primera vegada i immediatament, perquè forma part del mateix entramat: «l’infinit en acte».

Tu mateix ho dius: «Tot quan passa a un home passa a l’Home.» Aquest succés té un sentit més ampli, quasi profètic. Un gest íntim que, amplificat i lluminós, esdevé diagnòstic del món; un encanteri que convoca l’existència. Aquesta és la teva teologia, Blai. Una teologia que no és pregària, que no espera l’acció de cap altri, perquè ella mateixa és moviment. Una teologia no moralista, perquè no hi ha res a salvar. La teva escriptura és un descodificador del món per al món mateix, travessat per un cos generós que exhuma l’humus ideològic del viure.

Abans de marxar, Blai, deixa’m agrair-te haver-me convidat a participar d’aquesta generositat i formar part d’una conversa que és un rizoma compartit i tensionat entre totes aquelles ressonàncies que ens habiten.

Records a ca teva,

                                                                                                                                                                                               Barcelona, 12 de febrer de 2026 la gran ventada.
                                                                                                                                                                                                                                                         Raquel Pena.