Poeteca

Crònica de Toni R. Juncosa

Després de la seva estada l'abril de 2026 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Toni R. Juncosa ens fa arribar la seva crònica.

Avui, la casa no és oberta al públic. Tant l’Alba com jo sentim la doble clama de ser aquí i de tenir tot l’espai per a nosaltres. Ell treballa a l’habitació. Jo trastejo a la Poeteca. El parell de llibres que vaig portar de Barcelona estan tan mal traduïts que els abandono. Fullejo La netedat de Sebastià Alzamora, els Poemes a Mondragó de J. M. Llompart, li dono una oportunitat a una traducció de Mary Oliver. Penso. M’aturo. Escric un poema per a la Laura.

De cop, a l’entrada, un renou. Fa dies que fem bromes sobre la presència d’en Blai: que si els seus cops de porta a la nit, que si la seva ombra a les escales, que si el seu baf contra el vidre quan em dutxo. Però el fantasma desapareix quan una veu mig crida ¿Hola?, amb un castellà estrany. Baixo les escales i trobo una dona alta i rossa que agafa uns quants fulletons informatius sobre l’espai. Jo vaig descalç, així que no m’ha sentit, i quan la saludo, es gira, tan tranquil·la, amb les mans plenes. Do you speak German? ...or English?, pregunta. Suposo que l’hola d’abans és el seu esforç del dia. Li dic que d’anglès sí que en parlo i algun gest en ella, no sabria dir quin, em fa pensar que ella preferiria parlar alemany. Se’m mira, però no sembla fixar-se especialment en el fet que jo no dugui sabates. Miro d’excusar-ho dient que no treballo aquí, que avui no és obert. Però ignora el que he dit. It’s ze second time I come, diu en un anglès prou bo, si bé amb deixos clars de la seva llengua materna. No sé si s’està queixant o només m’informa. Duu uns texans lligats amb un cinturó de cuir fosc, una samarreta marinera i una rebeca sense cordar. Està morena, però no cremada: no és el primer cop que ve a Mallorca. Del coll li penja una creueta de fusta. Dic creueta, però deu fer cinc centímetres ben bons. És impossible no veure-la. Li explico que és tancat tot mirant la porta oberta i la seva bicicleta aparcada a fora. Repeteixo que no treballo aquí i especifico que estic de residència com a poeta, potser així marxi. Oh! You are a poet. And you write in... Spanish? Catalan? La meva resposta sembla entristir-la. Si més no, sap que el català existeix. Amb una frustració continguda que exagera per a l’ocasió, m’explica que fa temps que és aquí i que ja en té, de ganes d’immergir-se en la cultura, però que, clar, hi ha tants alemanys... i que el castellà ja és prou difícil com per intentar aprendre català. Jo em limito a escoltar-la.

Quan me n’adono, hem pujat a la Poeteca i ella es mira els lloms dels llibres. M’explica que duu un club de lectura i que els agradaria llegir Blai Bonet, però que no troben traduccions a l’alemany. Responc que El mar sí que està traduït i ben ràpid replica que sí, que l’estan llegint, però que a la poesia no hi tenen accés. Suggereixo que pot ser un bon motiu per aprendre català. No sembla convençuda; canvia de tema: Can somebody tell me about Blai Bonet? Li dic que si ve quan sigui obert pot visitar la casa i que li explicaran el que vulgui saber. Se m’acut afegir que a internet també pot trobar-ne informació. But not in German!, replica, rotunda. Se’m queda mirant. Jo duc encara una llibreta a les mans, amb un dit entre les pàgines on he deixat suspesa una idea que espero poder recuperar aviat. Però ella no té pressa. Can you tell me about Blai Bonet? Agafo aire i li’n faig cinc cèntims. Li parlo d’un nen escanyolit, d’una família, de la casa que es veu a l’altra banda del pati, d’una malaltia, de déu. Vas he a Catholic?, pregunta amb la w labiodental de l’alemany. Li responc que sí i li parlo dels primers poemes d’en Blai. Are you?, pregunto, ara encuriosit, intentant no mirar-li la creu, que clarament és diferent de les creuetes d’orfebreria que acostumen a portar els catòlics. My mozer vas a Catholic, my fazer Protestant. Me la quedo mirant. I afegeix: I am Christ. Interpreto el que vol dir sense corregir-la; miro de no riure. No li faig més preguntes.

Ella contempla l’espai, les cites d’en Blai a la paret, el jardí rere el finestral, la casa de la família a l’altra banda. Jo penso en el cucut, que menja ous dels nius de cuereta i pon els seus entre els que hi queden.

L’alemanya torna a la inaccessibilitat de Bonet. Such a shame that we can not read his poems, insisteix, visiblement compungida. Llavors se li acut: Maybe you can translate his poetry? Penso en tots els arguments en contra de la idea, però em continc. En lloc d’això, li responc: Maybe you can do that. It’d be good exercise. And that way you could learn Catalan. Somric. Però ella sap molt bé què té ganes de fer i què no. Oh, I am too busy. Ella també somriu. Els dos ens quedem mirant, drets al cor d’aquesta casa. Cap dels dos no es mou.

La cuereta, incapaç de distingir els seus ous dels que el cucut ha post al seu niu, els incuba tots. Quan els pollets de cucut surten de l’ou, fan caure del niu els ous de cuereta que no s’hagi menjat la seva mare. La cuereta alimenta els pollets de cucut, pensant que són els seus, fins que són molt més grossos que ella.