Poeteca

Crònica d'Alba Noguera

Després de la seva estada l'abril de 2026 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Alba Noguera ens fa arribar la seva crònica.

Blai, desperta!

Cridam tots dos alhora i entram corrents a l’aigua, invocant-te. Dilatam els segons abans de la immersió, que són sempre els més difícils. Som a Cala Llombards i és el darrer matí. Sembla que mai s’hagin d’acabar, aquests segons, com si mai haguéssim de trobar el nostre lloc dins l’aigua. Preferiríem endarrerir la trobada, la fusió amb la mar. Eixamplar el cos i el món per fer durar aquest instant just un poc més. Després, tot d’una, mira, ja està fet! Ja som dins, i no fa por. No fa tanta por com esperàvem. Ja som dins, i ens abraça la fredor del blau, que aquí també és verd i és lila, i esdevenim verticals dins de l’horitzó–com tu, Blai, com l’espiga–paral·lels al cel, i no som tan nosaltres com ho érem fa uns minuts: ara se’ns claven mil punxons de gel a les costelles, ens assemblam més a la posidònia o als corbs marins.

Aquest matí sembla la rèplica d’un altre matí que no hem viscut. Una osca d’erosió del record de tots els matins que hauran de venir a desplegar-se en aquesta platja, i dels quals no haurem participat. És molt d’hora, i encara no ha vengut a pertorbar-la la multitud que brolla oli bronzejador, les alemanyes amb capells d’espart i matalassos inflables, les influencers fent-se photoshoots amb els bikinis de disseny i el maquillatge immaculat, que xisclen en fregar una alga amb la punta dels peus, els joves musculosos que es torren al sol…les restes que deixaran quan s’avorreixin i marxin cap al següent escenari de les seves vacances ideals.

Aurores d’altres temps ja se m’emporten… (1) “Llegeixes tu el següent?” Bussejam i a cada braçada obrim un canal, una ferida que sempre es regenera i ens du a un indret nou dins de les profunditats. Nedam i ens acullen criatures anacròniques, luminiscents, n’imitam el moviment i la consistència. Pens en les neurones mirall, pens en com imitar un peix, en totes les formes que pren un cos segons el lloc que el recull, i la mirada. Pens en perdre’m dins l’arena del fons i, així, potser, tornar a un lloc que em sigui casa. Pens en la sal que em cou als ulls. En Toni va saludant els peixos que se’ns creuen per davant, gravant-ne la forma i la textura dins de la retina, per buscar-ne el nom, després, a la Guia de peixos de la Mediterrània.

La mar està tacada–està trencada–però també és nova i fresca i ens sosté. Ens fa preguntes: ¿Quin és aquest moment de la vida / en què tot temps és transició / i tot espai és distància? (2)

M’imagín els pirates que pujaven pels graons tallats a les roques del penya-segat. M’imagín el contraban, el moviment titubejant de les barques a mitjanit, el silenci dens. Les històries que s’amaguen dins d’aquestes escletxes. Nedam fins una cova i en cerc l’eco, d’aquestes històries, però no m’arriba cap senyal. Ens les haurem d’inventar. Dic: “no m’hauria atrevit mai a nedar dins d’aquesta mar tan freda si no hi fossis tu”, i em recordes: Si tens por, és perquè no saps què et passarà. I, si no saps què passarà… (3)

Les ones s’engresquen en una dansa entre dol i desig: ara hi són, i després passen, fluctuen, muten, obliden, es deleren, s’entremesclen, es consumeixen. Sospit, dins del seu moviment incessant, el reclam d’un compromís: no estimar mai des de la por, no deixar anar mai des de la por. Entregar-se al dol i al desig com un es dóna a les ones.

Sents com canten les cigales, al pinar del costat? Enguany, sembla que l’estiu vulgui arribar abans d’hora. No són ni les nou i el sol ja crema. No passa sovint, això de ser en un lloc i sentir el propi pes i la propia brillantor. Sempre hi ha un cert disgregar-se. Una dispersió de la llum sobre la pell, els colors exhaurint-se: Car els colors no són/sinó la putrefacció de la llum/ossos de sol/errant sense sepulcre (4). Si tanques els ulls mentre et submergeixes, encara hi ets més: només a les fosques, els colors es mesclen per esdevenir variacions d’una mateixa incitació a la deïtat (5).

Pens que moure el cos també és escriure. Que no escriure també és escriure. Que no hi ha moments perduts. Que la morfologia i el moviment d’un cos també poden ser la morfologia i el moviment del poema. Que l’illa és, clarament, un contenidor. Que és possible tornar-hi. Que sembla que no, però la mar sempre arriba (6).

“Mira, hi ha una ratjada descomponent-se al fons, a prop de la vorera”. L’envolten tot de peixets diminuts, l’incorporen, l’esdevenen. Criatures buscant existir-se les unes a les altres. Com tu, Blai, sospit que mai no seré qui sóc. Sóc l’ésser que vol l’esser (7). A fora, la platja ja ha començat a omplir-se. D’aquí poc no quedarà ni un raconet on aterrar, on reposar, on continuar llegint, quan sortim de l’aigua. Seria tan terrible, haver-nos de quedar aquí per sempre, esdevenir amfibis…?