Després de la seva estada l'octubre de 2026 a la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia, Glòria Coll Domingo ens fa arribar la seva crònica.

Fer emergir illes

Porto una bona estona rebuscant en totes les meves llibretes i hauré d’acceptar que no, que no havia escrit res encara sobre això. I el cas és que hi he pensat tant i tinc tant formulada la idea que estava convençuda d’haver-ne escrit, almenys, unes anotacions curtes. Es tracta del mar i d’allò que amaga; o bé de la terra que n’emergeix; o bé d’una manera de pensar la creació literària —o la creació a seques.

El pensament és com el mar: espantosament immens i abundant, sempre ridícul el tros que en coneixem o que en creiem conèixer. Les illes, excepcionalitats: petits trossos de terra que han emergit del vast oceà. Terra guanyada al medi aquàtic, on només hi sobrevivim momentàniament, precàriament. Els llibres són aquestes illes.

Mentre feia i refeia aquest pensament he arribat a la Casa Blai Bonet per fer-hi una estada de quinze dies i he pogut aprofundir en lectures tan belles com aquest fragment de «La vida i els meus instants» de Blai Bonet:

«Té, aquí, un interès fondo dir que l'home, com a única arma, té la paraula, el seu pensament fet avinent per mitjà de la paraula, els sentits del seu sentiment expressats de paraula, la memòria que converteix en instants actuals tota la història, i la Història, tots els misteriosos camins que ha menat la matèria, la vida que va néixer dins l'aigua de la mar, de cap a convertir-se en el cos bellíssim, i sense armes per defensar-se, que és l'home».

Però aquesta mar tan fonda, tan blava i tan inabastable que feia temps que em rondava pel magí, ja em venia d’un altre lloc: penso en un poema d’Emily Dickinson que m’acompanya ja per alguns anys. L’estrofa en què esmenta el mar és aquesta:

The Brain is deeper than the sea —
For — hold them — Blue to Blue —
The one the other will absorb —
As Sponges — Buckets — do —

I fa uns quants anys vaig provar de traduir-ho així:

La ment és fonda, més que el mar:
emplaça'ls, blau contra blau:
l'una absorbirà l'altra
com les galledes amb les esponges fan.

Blau contra blau cervell i mar es confonen, s’absorbeixen en la seva fondària; però, gràcilment, en un gir rítmic i coqueta, el vers final ens retorna a unes mides més que humanes: ferrades, esponges, objectes comuns i manipulables que tornen tàctil l’espiritualitat abans instituïda —de fet, aquesta espiritualitat ja ens la feia agafar amb les mans, ella: hold them. És la meravella de l’espiritualitat tàctil de Dickinson.

He tingut el mar molt present, últimament; en el meu últim viatge n’estava rodejada per totes bandes: vam estar navegant en un veler pel mar Egeu. Viatjar a vela és poder gaudir d’una manera privilegiada de viatjar: la solitud de platges ignotes, el ritme forçosament lent de la navegació, la descoberta d’illes i ports d’una manera per força fragmentada, no del tot planejada, subjecta als canvis de la meteorologia o als inconvenients —sempre probables— dels velers de lloguer.

De l’últim viatge me n’ha quedat fixada una petita aventura: el capità se’n va anar amb la «dingui» —la nau inflable que porten tots els velers— a recollir uns companys a la platja, i tres amics ens vam quedar a càrrec del veler. La missió era senzilla: fer tombs per la badia a la velocitat mínima de motor per no allunyar-nos de la costa mentre esperàvem que tornessin. I vam xocar. Va ser absurdíssim: unes roques sobresortien de l’aigua davant nostre, prou lluny, i amb calma vam fer virar la nau; però just llavors tot va fer un sotrac. No havíem tingut temps de rectificar direcció, d’entendre què passava, que encara en vam tenir un altre: estàvem just a sobre d’unes roques immenses que no sobresortien de l’aigua, però que eren a tants pocs metres de profunditat que van topar contra la quilla. Aquestes roques contra les que vam estavellar-nos, el soroll que van fer al xocar, em van semblar un truc insistent a la porta: el llibre, que malda per emergir de l’aigua.

Una altra de les meves obsessions —«un artista no s’expressa, un artista posa en una cel·la les seves obsessions», diu el pintor Francis Bacon; o «l’obsessió senyorejant», que en diu J. V. Foix, tot i que per mi aquestes ja són paraules de la Maria Callís, qui me les ha regalades sovint. Una de les meves obsessions, deia, d’alguns anys ençà, és la vida i obra de Gloria Gervitz. Aquesta poeta mexicana va publicar el primer llibre, Shajarit, el 1979. Uns anys després van venir dos títols més: Fragmento de ventana i Yizkor. I una cosa tan convencional com aquesta, haver publicat tres llibres, es transforma en una cosa extraordinària si us dic que, de fet, no va passar del tot. Que aquests llibres no van ser llibres —que aquestes illes eren, de fet, un arxipèlag. Perquè als volts de 1991, quan li van demanar de fer una edició conjunta dels seus llibres anteriors, una cosa que havia de ser purament pràctica i comercial, es va adonar que, de fet, n’eren un de sol, i va començar a treballar-los així, com un sol text. A partir de llavors, en va anar publicant versions sota el títol Migraciones.

L’obra d’una escriptora, d’un escriptor, és un arxipèlag: illes germanes, llibres separats i alhora connectats, parts d’un tot del qual només en coneixem uns quants títols —les illes com a excepcions del gran mar inconegut que dèiem més amunt. Annie Ernaux, escriptora que em fa xalar sobremanera i que admiro profundament, escriu a El taller negre: «Comparo la publicació d'un llibre i l'escriptura d'un altre llibre amb una mudança. Els mobles, els objectes són els mateixos però l'espai, els punts de referència han canviat». Ja ho veieu: una escriptora, una artista, és aquella que té temps d’aprofundir en les seves obsessions. D’embadalir-se. De vacil·lar. D’entendre què hi ha de comú entre llibre i llibre, i traçar línies de fuga, i fer emergir la terra de l’aigua. Torno a citar Ernaux: «només el temps ens permet fer una obra profunda, vasta».

La Casa Blai Bonet m’ha regalat temps. Un espai, un lloc, uns llibres, uns diners, un parèntesi de les coses mundanes, un retir; tot això, però, sempre pivota al voltant del que és central, el temps. L’únic ingredient essencial de l’escriptura.